U/08 - MATERIAL 8-A

Recursos didàctics8 A. Conte El pi gran

No fa gaire temps, una nit va haver força enrenou al cel, els estels anaven d’ací d’allà sense rumb i la lluna folrada de núvols no podia posar seny.

Aquella nit, enmig dels tràfecs, un estel va caure a la terra. Era un estel petit, que encara havia de créixer i que quan es va trobar damunt l’herba humida per la rosada es va esgarri- far. Als estels no els agrada mullar-se i, buscant un lloc més sec, el petit estel es va posar a caminar. Estava sol, s’havia perdut, i sentia que les llàgrimes li pujaven als ulls, quan de sobte els seus peus van trepitjar un munt de pinassa que, encara que picava una mica, estava tebiona i flonja. Llavors, més tranquil, es va estirar i es va adormir.

Al matí una veu ronca el va despertar. -Què fas aquí? Que t’has perdut?, li deia un pi gros carregat de pinyes. L’estel es va espantar; amb la llum del dia tot el que veia li era descone- gut, la grandària del pi li feia por i no veia cap estel enlloc. Es va posar a plorar. - No ploris-, va sentir que li deia la veu ronca, - a mi m’agraden molt els estels, si vols pots pujar al meu brancatge, hi tinc moltes pinyes, podeu ser amics-. I dient això, el pi va allargar una de les seves branques perquè l’estel s’hi pogués enfilar.

De primer l’estel estava una mica confós, les pinyes eren diferents i totes el miraven intrigades, però quan el pi va fer les presentacions dient el nom de cadascú i va informar que l’estel es quedaria a viure al brancatge, totes les pinyes van començar a preguntar-li coses: que d’on venia, que si tenia pares i germans, que com era que havia caigut del cel... I així parlant i explicant-se coses es van acabar fent bons amics.

El pi s’ocupava que a les pinyes i a l’estel no els faltés res; quan feia tempesta els aixopluga- va i quan feia sol deixava que els ocells es posessin a les seves branques i expliquessin, tot can- tant, històries d’arreu del món.

Passava el temps, l’estel s’hi trobava força bé a la copa del pi, creixent i jugant amb les pin- yes, escoltant els ocells, aprenent dels esquirols, deixant que l’arbre el protegís...

Va arribar un dia, però, que les coses van canviar. Aquell matí, una merla que s’havia posat a una branca i que s’estava allisant les plomes amb el seu bec taronja, va dir que a l’alba s’havia trobat la lluna molt contenta, perquè feia temps que havia perdut un estel però ara ja sabia on era i que així que pogués se l’enduria cap al cel de la nit.

Al sentir això, el petit estel va sentir com el cor li feia un salt. Feia tant de temps que vivia a l’arbre que ja se sentia com una pinya, ja li agradava la llum del sol i es delia per escoltar les històries de l’altra banda del món que explicaven els ocells.

Ara l’estel s’ havia acostumat a viure amb el pi i se l’estimava com si fos el seu pare, però també notava una espurna d’emoció cremant dins el seu cor quan pensava en la lluna.

Després de rumiar-s’ho, el petit estel li va demanar al pi que l’ajudés a pujar al cel, que s’en- yorava. Llavors el pi va allargar una de les seves branques i el petit estel va tornar cap el cel. No es van ni dir adéu, perquè tots dos sabien que sempre més serien amics, i que tot sovint es veurien.